El diumenge 9 de gener de 2011 va apareixer publicat al Magazine un colpidor reportatge titulat El duro despertar. La periodista Cristina Jolonch i el fotògraf Samuel Aranda, World Press Photo 2012, narraven la crua realitat d’una colla d’inmigrants menors d’edat d’arreu d’Espanya. Vulnerables i sense drets, aquests nois i noies es veuen obligats a malviure perseguits per l’Administració.
Jo vaig assabentar-me de tot plegat dos anys més tard, després de llegir una conmovedora Contra signada per Lluís Amiguet. L’entrevistada, Lourdes Reyzábal, explicava com des de la Fundación Raíces, i mitjançant el programa Cocina Conciencia, intercedien per a que alguns d’aquests joves trobéssin el seu lloc en alguns dels millors restaurants d’Espanya.
Cocina Conciencia neix de l’ experiència de Cristina Jolonch i és possible gràcies a la implicació de Lourdes Reyzábal, Nacho de la Mata i tot un seguit de cuiners que, fins ara, han acollit a vint i cinc persones. Vint i cinc joves que han tingut la oportunitat que buscaven quan van arriscar la seva vida per arribar al primer món.
Andoni Luis Aduriz, Ramón Freixa, Albert Adrià, Marc Gascons, Quique Dacosta, Ángel León, Paco Pérez, Javier Muñoz-Calero, Nacho de la Mata, Lourdes Reyzábal, Cristina Jolonch… Son llum en la foscor.
…
A mi la gastronomia m’agrada però no era la meva vocació principal. Jo volia fer reportatges molt variats, reportatges llargs, i rondinava perquè m’agraden els temes socials i feia temps que no en podia fer. Un bon dia vaig trobar la manera de juntar totes dues coses. Tot això va néixer arrel d’un reportatge sobre menors no acompanyats. Amb Samuel Aranda vaig començar una ruta a San Sebastià, on vam conèixer a un noi que vivia al carrer, Lhoussaine. Estava molt apurat perquè estaven a punt de fer-lo fora del país i li vaig proposar de trobar-li feina en algún restaurant, encara que fós fregant plats. Tant bon punt vaig arribar a Barcelona, vaig trucar a Mugaritz. Van ser tant esplèndids! Em van dir: «que vingui i el veiem, si hi ha bona sintonia, doncs nosaltres ens comprometem a acollir-lo. Tindria allotjament, li fariem un contracte, el formariem com a cambrer i aquí pot estar-s’hi fins que es jubili, si vol». I així va ser. Vaig continuar el reportatge i quan trobava un noi amb bona pinta, trucava a algun cuiner.
Després, jo tenia molt interès a entrevistar al Nacho de la Mata, que és el marit de la Lourdes, perquè és l’advocat que més ha fet en defensa dels xavals inmigrants.
Els hi diuen M.E.N.A., no?
Sí, menors no acompanyats.