La Catxaruda

Estem; la Cira, el Rai i jo;  descobrint el Vallès Oriental. I quantes coses bones estem descobrint! El pa de l’Espiga d’Or i les pastes Sanmartí, ambdós a Caldes de Montbuí, i els embotits i hortalisses de La Catxaruda, a Gallifa.

No soc el primer que escriu sobre La Catxaruda. Ho han fet abans, i molt bé, Ada Parellada i Ferran Caldés al Cuina 155. És precisament, llegint el Cuina com me’n assabento de la feina de la Marta i el Gerard.

Ara fa poc que exploten la masoveria de Cal Bosch, tant entaforada en la vall d’una torrentera que a l’hivern veuen el sol unes poques hores. Però nosaltres hi anem en plena, insultant, primavera. La carretera que s’hi acosta des de Sant Feliu de Codines discorre sinuosa entre platans tant eixerits que el meu germà se’n fa creus des del seient del darrere. No son com els de la Diagonal, aquests platans, no. Quan hi arribem, els galls corren per l’era i les gallines cloquejen des del corral. Els horts es desmaien en terrasses seguint el curs del torrent de les Malloles. Per a uns xaves de ciutat com nosaltres és el paradís. Per a ells, un munt de feina; desitjada, però.

En Gerard ens passeja pels horts i ens mostra els enciams, que tot just començen a brotar, però sobre tot ens parla de les herbes que creixen salvatges: una salvia ben estranya, una altra amb un nom que no recordo. On jo hi veig males herbes ell hi veu menjar. Ens les mengem.

La visita als horts és breu, tornem cap el mas. La Marta ens ensenya un porc vietnamita, la Claire, que ha adoptat, i els ànecs i les oques. També els tomàquets en planter, s’assoleien en una terrasa que, ens diu, la nit anterior va ser llotja privilegiada des de la que veure la lluna plena.

Ens hi estariem més estona però ja fa massa que els destorbem, tot i que la seva hospitalitat és absoluta.

Abans de marxar ens ofereixen un bull blanc, una catalana i una butifarra negra que el·laboren al seu obrador de Gallifa, a un quilòmetre escàs. Aquella nit per sopar, els endraparem. Son deliciosos. La meva favorita, la butifarra negra vallesana. Però tasta’ls tu mateix, els hi pots comprar escrivint un mail. A la seva web citen una frase de Christian Jacquiau: “quan comprem, decidim la societat en la que volem viure”. A mi, una societat com la que es veu des de l’estret esvoranc de La Catxaruda m’agrada força.

Procuro no escribir con la boca llena.

1 Comentario

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.