Cristina Jolonch: “en Bilal em va dir « jo necessito una oportunitat a la vida, només una, perquè l’aprofitaré tant…»”

El diumenge 9 de gener de 2011 va apareixer publicat al Magazine un colpidor reportatge titulat El duro despertar. La periodista Cristina Jolonch i el fotògraf Samuel Aranda, World Press Photo 2012, narraven la crua realitat d’una colla d’inmigrants menors d’edat d’arreu d’Espanya. Vulnerables i sense drets, aquests nois i noies es veuen obligats a malviure perseguits per l’Administració.

Jo vaig assabentar-me de tot plegat dos anys més tard, després de llegir una conmovedora Contra signada per Lluís Amiguet. L’entrevistada, Lourdes Reyzábal, explicava com des de la Fundación Raíces, i mitjançant el programa Cocina Conciencia, intercedien per a que alguns d’aquests joves trobéssin el seu lloc en alguns dels millors restaurants d’Espanya.

Cocina Conciencia neix de l’ experiència de Cristina Jolonch i és possible gràcies a la implicació de Lourdes Reyzábal, Nacho de la Mata i tot un seguit de cuiners que, fins ara, han acollit a vint i cinc persones. Vint i cinc joves que han tingut la oportunitat que buscaven quan van arriscar la seva vida per arribar al primer món.

Andoni Luis Aduriz, Ramón Freixa, Albert Adrià, Marc Gascons, Quique Dacosta, Ángel León, Paco Pérez, Javier Muñoz-Calero, Nacho de la Mata, Lourdes Reyzábal, Cristina Jolonch… Son llum en la foscor.

…

A mi la gastronomia m’agrada però no era la meva vocació principal. Jo volia fer reportatges molt variats, reportatges llargs, i rondinava perquè m’agraden els temes socials i feia temps que no en podia fer. Un bon dia vaig trobar la manera de juntar totes dues coses. Tot això va néixer arrel d’un reportatge sobre menors no acompanyats. Amb Samuel Aranda vaig començar una ruta a San Sebastià, on vam conèixer a un noi que vivia al carrer, Lhoussaine. Estava molt apurat perquè estaven a punt de fer-lo fora del país i li vaig proposar de trobar-li feina en algún restaurant, encara que fós fregant plats. Tant bon punt vaig arribar a Barcelona, vaig trucar a Mugaritz. Van ser tant esplèndids! Em van dir: «que vingui i el veiem, si hi ha bona sintonia, doncs nosaltres ens comprometem a acollir-lo. Tindria allotjament, li fariem un contracte, el formariem com a cambrer i aquí pot estar-s’hi fins que es jubili, si vol». I així va ser. Vaig continuar el reportatge i quan trobava un noi amb bona pinta, trucava a algun cuiner.

Després, jo tenia molt interès a entrevistar al Nacho de la Mata, que és el marit de la Lourdes, perquè és l’advocat que més ha fet en defensa dels xavals inmigrants.

Els hi diuen M.E.N.A., no?

Sí, menors no acompanyats.

Hi vas entrar en contacte… el 2010?

Sí. Primer vaig entrevistar-me  per telèfon amb la Lourdes, em parlava del Nacho però no em deia que era el seu marit. Jo sabia que ell era l’advocat que havia de conèixer. Sabia que era un crack i que era el referent de tots els advocats joves que estaven intentant fer coses pels xavals. Quan els vaig conèixer, els hi vaig dir que necessitava consell per a obrir una fundació amb el Samuel.

Em van dir: «podem orientar-te però pensa-t’ho bé, tu vols fer una fundació i nosaltres en tenim una. Juntem forces i fem-ho junts».

El mateix dia que ens vam trobar per a l’entrevista del Magazine vam acabar sopant a casa seva. Ho vam posar tot en marxa el mateix dia que ens vam conèixer.

El Nacho i la Lourdes tenen la Fundación Raíces

La Lourdes és la presidenta de la Fundació, el Nacho es mort. Ell treballava només per la Fundación Raíces, estaba totalment entregat als xavals.

El Nacho, la Lourdes, els cuiners… ¿Per què es preocupen per aquests xavals?

Una cosa son els cuiners i, una altra, la Lourdes i el Nacho. El Nacho tenia el do de la paraula, era molt jove, trenta i escatx i tres nenes. És el tio més extraordinari que he conegut a la meva vida. Mai ningú m’ha impressionat tant. Tenia una lucidesa, un coneixement, un amor pels xavals i una capacitat per defensar-los, que jo no he vist mai.

Era un crack, a casa seva sempre hi havia xavals. Una vegada que haviem acompanyat a Llançà a un noi, en Mamadi, a conèixer en Paco Pérez, li vaig preguntar: «Nacho, a part d’això, tu treballes per algun bufet?». Es va posar a riure i em va dir que no, que ell era «deficitari i amb molta honra».

I els cuiners?

És meravellós haver trobat una generositat tan extraordinària. Hi ha una cosa molt important: això no és un projecte d’inserció social. És un pas més i, és clar, amb la que està caient, demanar això… Estic molt sorpresa de la seva bondat.

Com s’impliquen?

Els acullen, els hi donen feina i la Fundación Raíces els hi tramita els papers… amb l’ajuda dels cuiners! A més, en els restaurants hi ha d’haver algú que faci de tutor per al xaval, normalment és el mateix cuiner.

Creus que això hauria estat possible en un altre sector?

No. Bé, hi ha de tot, com a tot arreu, però els cuiners tenen quelcom especial, son gent  generosa.

Amb l’atur que hi ha aquí, quin sentit té buscar feina a gent de fora?

No és un projecte per a inmigrants. És un projecte per a nois i noies entre 17 i vint i pocs anys que no tenen referents adults. Son persones en una edat molt vulnerable.

Què fa l’Administració amb aquests nois?

La traveta, constantment. Quan fan la majoria d’edat els hi donen una patada al cul. No sé per què l’Administració gasta diners en els centres d’acollida quan amb 18 anys els hi fan proves òssies, molt enganyoses, per “demostrar” que son majors d’edat i poder-los fer fora.

En què consisteixen les proves?

Medint el canyell es pot determinar l’edat òssia. Però l’edat òssia dels africans és totalment diferent a la nostra, hi pot haver un error de dos anys.

Per què et decideixes a actuar?

Va sortir així. Em vaig trobar a un noi que necessitava ajuda i vaig veure una possibilitat en la gastronomia. Hauria sigut un error no actuar en aquell moment i em va fer molta il·lusió poder unir dues coses que m’apassionen.

En Lhoussaine és el primer que coneixes?

Sí, i després el noi que hi havia a la portada del Magazine, el Mamadou, un tio inteligentíssim, extraordinari. Ara és un cuiner boníssim al Ramón Freixa de Madrid, amb dues estrelles.

És un tio que em va fer sentir… no sé si dir-li culpabilitat. Em va dir que abans de venir havia vist imatges del nostre món i que, sí, que era molt bonic, però que era com un aparador, que hi havia un vidre i que no podria tocar-lo mai. Clar, jo em vaig sentir a l’altra banda.

El seu viatge fins aquí va ser molt dur. A una platja va conèixer un noi que s’estava morint amb el que va tenir molt bona relació. Aquest li va demanar que el rentés quan morís, un ritual molt important per als musulmans, i li va donar un paperet que havia d’entregar a la seva familia. Quan ens ho explicava el Mamadou es va quedar callat. Després d’un silenci terrible va dir: «el paper em va caure a l’aigua i mai he pogut avisar a la seva familia».

Històries com aquesta, cincuanta mil. Però els xavals son extraordinaris. Al·lucino de com estan encaixant en els restaurants.

Quina relació tens, després, amb els nois?

Els que estan aquí venen a casa, a jugar a la Play amb els meus fills o a sopar els diumenges.

Son una mina de talent?

No, son gent amb moltes ganes d’aprendre. El noi que està amb l’Albert Adrià, Bilal, em va dir «Cristina, jo necessito una oportunitat a la vida, només una, perquè l’aprofitaré tant…» i se’n va anar a dormir amb un somriure. L’endemà, començava.